CAT. Els origens de la crisi econòmica de Grècia es trobaven ben lluny però els efectes estaven ben propers. A principis d’abril el programa d’austeritat de Grècia va ser avaluat per representants de la UE, del FMI i del BCE ja que hi havia rumors d’una posible reestructuració del seu deute, malgrat que el govern ho negaven reiteradament. Grècia necesitaba diners i a canvi se li demanaven importants reformes i un programa d’austeritat que implicava importants –i impopulars- retallades econòmiques. Uns dies més tard el govern hel•lè abançava els detalls del plà de privatització proposat per a recaudar 50.000 milions d’euros: va posar a Grècia a la venda, privatitzant empreses públiques, banca, ports i aeroports i un llarg etc.
Grècia va veure ampliat el període de temps per a resoldre els prestecs obtinguts (cimera europea); però els mercats es van sentir defraudats i la borsa va caure un 2’7%.
El govern intentava convèncer els ciutadans que amb aquestes mesures presupostàries, es podia rebaixar el dèficit públic un 1% en quatre anys, es reduirien els gastos de l’Estat fins a deixar-los en el 44% del PIB, augmentarien els ingresos fins al 43% i es descartava la convocatòria d’eleccions anticipades.
En la segona quinzena d’abril, però, la prima de risc hel•lena estava en nivells màxims, 1.147 punts bàsics amb una rentabilitat molt alta, el deute públic ja superava el 340.000 milions d’euros, el dèficit arribava al 10’3% del PIB en 2010 i, no obstant, es continuava dient que Grècia no tenia intencions de reestructurar el seu enorme deute ni de negociar les condicions de l’ajud extern que rebia.
A les acaballes del mes d’abril, en una nova revisió del dèficit públic acumulat per Grècia la situació econòmica va empitjorar, malgrat que políticament es prometia fer tot el possible per complir amb els compromisos presupostaris, es “justificava” la recesió i es maquillava amb dades positives del passat.
Es disparava el cost del deute grec i portuguès (24’88% i 11’91% respectivament) i s’extenien de nou els rumors i els temors sobre la reestructuració del deute grec; però el BCE s’oposava i des d’altres estaments es pensava que això provocaria una nova crisi bancària per estar fortament entrellaçats els mercats de capital de l’eurozona.
Al mes de maig –dia 2- es pretenia parar el frau fiscal del país hel•lé que fa que es perdin annualments enormes quantitats de diners. Parant el frau d’accions positives com ara multes, confiscacions, control de comptes bancaris que alguns ciutadans grecs tenien a Suïssa (paradís fiscal), molts d’aquests diners es podrien recaudar. Feia un any ja del rescat de Grècia (decisió del FMI) i des del govern es pensava que el deute era assumible, però difícil i es creia que l’any 2011 sería l’últim de la contracció de l’economia hel•lena.
Grècia va veure ampliat el període de temps per a resoldre els prestecs obtinguts (cimera europea); però els mercats es van sentir defraudats i la borsa va caure un 2’7%.
El govern intentava convèncer els ciutadans que amb aquestes mesures presupostàries, es podia rebaixar el dèficit públic un 1% en quatre anys, es reduirien els gastos de l’Estat fins a deixar-los en el 44% del PIB, augmentarien els ingresos fins al 43% i es descartava la convocatòria d’eleccions anticipades.
En la segona quinzena d’abril, però, la prima de risc hel•lena estava en nivells màxims, 1.147 punts bàsics amb una rentabilitat molt alta, el deute públic ja superava el 340.000 milions d’euros, el dèficit arribava al 10’3% del PIB en 2010 i, no obstant, es continuava dient que Grècia no tenia intencions de reestructurar el seu enorme deute ni de negociar les condicions de l’ajud extern que rebia.
A les acaballes del mes d’abril, en una nova revisió del dèficit públic acumulat per Grècia la situació econòmica va empitjorar, malgrat que políticament es prometia fer tot el possible per complir amb els compromisos presupostaris, es “justificava” la recesió i es maquillava amb dades positives del passat.
Es disparava el cost del deute grec i portuguès (24’88% i 11’91% respectivament) i s’extenien de nou els rumors i els temors sobre la reestructuració del deute grec; però el BCE s’oposava i des d’altres estaments es pensava que això provocaria una nova crisi bancària per estar fortament entrellaçats els mercats de capital de l’eurozona.
Al mes de maig –dia 2- es pretenia parar el frau fiscal del país hel•lé que fa que es perdin annualments enormes quantitats de diners. Parant el frau d’accions positives com ara multes, confiscacions, control de comptes bancaris que alguns ciutadans grecs tenien a Suïssa (paradís fiscal), molts d’aquests diners es podrien recaudar. Feia un any ja del rescat de Grècia (decisió del FMI) i des del govern es pensava que el deute era assumible, però difícil i es creia que l’any 2011 sería l’últim de la contracció de l’economia hel•lena.
I el 6 de maig, els països de l’eurozona descartaven la reestructuració del deute grec i la possible sortida de Grècia de l’eurozona, però començaven els rumors de que Grècia podria deixar l’euro, sortir de l’eurozona i tornar a fer servir el dracma com a moneda. El President de l’Eurogrup ho desmentia.
Dies després, continuaven els mateixos rumors i en una reunió extraordinària –i secreta- a Luxemburg a la que asisteixen els ministres de finances de França, Alemanya i Espanya (i també va assistir Grècia però només a nivell consultiu), es va parlar de la situació de Grècia però també d’Irlanda i Portugal. A Grècia se li va demanar que el programa de recuperació grec fos més sever.
Els mercats van posar en dubte que Grècia fos capaç de complir amb els seus compromissos de pagament i els sindicats majoritàris van convocar una vaga per protestar les mesures presses pel govern grec.
El 8 de maig, els ministre de Finances britànic es va negar a participar en el segon rescat a Grècia. I es tornava a parlar del retorn al dracma i la sortida de Grècia de l’eurozona. La tornada del dracma faria que els productes grecs tinguessin un abaratament, es venguessin millor i permetessin a l’estat grec la possibilitat d’ingressar més impostos i acabar amb els deutes. Però seria un procès massa lent.
S’havia de “condonar” el deute exterior grec, que el dracma ajudés a les empreses a sortir cap endavant. Però no era suficient amb l’opinió dels altres per a prendre aquesta decisió. Era necessari primer saber què opinaven els grecs sobre tot això.
Els altres països de l’eurozona havien d’acompanyar amb benevolència aquest procès si es feia realitat.
Dies després, continuaven els mateixos rumors i en una reunió extraordinària –i secreta- a Luxemburg a la que asisteixen els ministres de finances de França, Alemanya i Espanya (i també va assistir Grècia però només a nivell consultiu), es va parlar de la situació de Grècia però també d’Irlanda i Portugal. A Grècia se li va demanar que el programa de recuperació grec fos més sever.
Els mercats van posar en dubte que Grècia fos capaç de complir amb els seus compromissos de pagament i els sindicats majoritàris van convocar una vaga per protestar les mesures presses pel govern grec.
El 8 de maig, els ministre de Finances britànic es va negar a participar en el segon rescat a Grècia. I es tornava a parlar del retorn al dracma i la sortida de Grècia de l’eurozona. La tornada del dracma faria que els productes grecs tinguessin un abaratament, es venguessin millor i permetessin a l’estat grec la possibilitat d’ingressar més impostos i acabar amb els deutes. Però seria un procès massa lent.
S’havia de “condonar” el deute exterior grec, que el dracma ajudés a les empreses a sortir cap endavant. Però no era suficient amb l’opinió dels altres per a prendre aquesta decisió. Era necessari primer saber què opinaven els grecs sobre tot això.
Els altres països de l’eurozona havien d’acompanyar amb benevolència aquest procès si es feia realitat.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
LA SITUACIÓN CRÍTICA DE GRECIA A INICIOS DEL 2.011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada